Història

 

Les confraries i els gremis medievals

La idea d'agrupar-se per tal de protegir-se mútuament és ben antiga i arrelada al món medieval i, respon a una veritable necessitat de l'època. Per damunt dels simples lligams familiars o dels estrictament veïnals, a les poblacions s'anaven creant associacions més amplies encaminades al mutu ajut, a la defensa d'interessos comuns o amb finalitats piadoses.

Les associacions de tipus professional -els gremis- apareixen molt més tard que les confraries d'estricte caire religiós. Els gremis es van formar dins de les confraries, o bé en les existents o bé creant-ne de noves. El fet de convertir-se en associacions professionals no els va fer perdre el seu caràcter piadós i mutual, aspectes que havien de conservar sempre. A més, no totes les confraries van convertir-se en gremis, sinó que ambdós tipus van conviure durant molt de temps.

La primera associació de mestres de cases coneguda al nostre país es troba documentada a Barcelona l'any 1211. Durant aquest segle i el següent, la institució gremial anirà definint-se i madurant, fins a arribar a la plenitud moderna.

El tema de la vida gremial a Reus, en aquests temps primitius, és encara gairebé inèdit i per això avui no coneixem encara quines i quantes confraries existien al segle XIV. La de la construcció no la trobem documentada fins ben entrat aquest segle XVI.

Les confraries podien acollir més d'un ofici, de vegades desigual. Normalment, però, cada confraria recollia els diversos oficis afins. A la de Sant Josep hi havia els mestres de cases i els fusters, és a dir, tot el sector de la construcció. Hi havia, en aquesta confraria, els oficis afins als fusters i, no ens consten específicament els picapedrers, que serien els més propers als mestres de cases.

 

La confraria de Sant Sebastià

On trobem documentats per primera vegada els mestres de cases és a la Confraria de Sant Sebastià que va ser fundada el 1456. No consta si els mestres de cases ja hi eren o no, car diu l'acta del Consell que, en aquesta confraria, podrà entrar tot aquell qui vulgui, sense especificar res més.

La primera notícia coneguda del gremi de mestres de cases és datada el 9 de novembre de 1544, data que no hem de considerar de cap manera com a fundacional del gremi, car aquest ja havia d'existir des de temps molt més reculats.

El 1544 els mestres de cases i els fusters, així com també els altres oficis de la construcció, eren de la Confraria de Sant Sebastià i Sant Pere Apòstol.

Les ordinacions que regien la vida gremial, perquè fossin legals, calia que primerament fossin aprovades pel municipi i després pel senyor i signades per ell, o bé, en nou seu, pel batlle. Així, els mestres de cases i els fusters, havent fet unes ordinacions, les van presentar al Consell de la Vila i així van ser aprovades l'esmentat dia 9 de novembre de 1544.

No coneixem ara el text de les ordinacions aprovades i només sabem que, el dia de Sant Sebastià, quan la confraria nomenés els nous procuradors i els altres càrrecs gremials, els era obligat de demanar la presència dels jurats a aquell acte.
Una de les tasques de la confraria era de portar les festes el dia de la festivitat de Sant Sebastià.

L'estada dels oficis de la construcció a la Confraria de Sant Sebastià no devia allargar-se pas durant molts anys i probablement el 1558 ja no hi eren.

No hi ha cap altra notícia que relacioni els mestres de cases amb la Confraria de Sant Sebastià.
La següent notícia referida al Gremi dels mestres de cases la trobarem el 1560, ja dins de la Confraria de Sant Josep.

 

La confraria de Sant Josep

No tenim constància de quan es va formar aquesta confraria. Volem suposar que devia néixer al mateix moment que els mestres de cases i els fusters van deixar l'anterior Confraria de Sant Sebastià per passar a una altra de nova, cosa que havia de succeir abans del 1558.

I aquesta nova confraria es va posar inicialment sota l'advocació de Santa Eulàlia i Sant Josep.

L'única notícia que tenim d'aquesta doble advocació és datada el 22 de desembre de 1560, quan els seus confrares van demanar al Consell de la vila que els pagués la meitat del cost de la seva bandera.

Els mestres de cases van adoptar finalment Sant Josep com a patró. Aquest sant va ser fuster i aquest detall per si sol ja ens explica prou bé el perquè els fusters l'adoptaren per advocat. No pas així, en principi, que els mestres de cases també l'acceptessin.

Referent al nombre de mestres de cases de cada ofici, volem recordar que dins de la confraria hi havia diversos oficis de la fusta -fusters, boters, matassers, arbrers i carreters- mentre que els mestres de cases restaven sols.

Observem que, ni tan sols en el moment de separació, els mestres de cases no van abandonar mai Sant Josep, arribant la seva advocació efectiva fins al segle XIX i el seu culte fins ben entrat el segle XX.

Les confraries i els gremis medievals

 

 

Els temps de plenitud gremial: l'ofici i la confraria

L'organització del Gremi

Pel seu bon govern, el Gremi acostumava a fer dues reunions o "parlaments" a l'any. La primera se celebrava el mateix dia de la festivitat de Sant Josep i era, invariablement, per elegir nous procuradors. La segona no tenia una data fixa; hom l'acostumava a fer, però, a l'estiu o bé a la tardor. L'ordre del dia era, en aquesta ocasió, la comptabilitat gremial.

Hi havia un tercer tipus de reunions -sense data fixa- destinades, exclusivament, als exàmens de passaria dels fadrins que aspiraven al mestratge.

Aquestes reunions eren sempre convocades i presidides pels procuradors, els quals exercien la seva funció de màximes autoritats gremials; i eren celebrades, normalment, a la casa d'un d'aquests procuradors, ja que el gremi, aleshores, no disposava de local propi on poder trobar-se.

L'assistència dels mestres era sempre obligada, sota pena, en cas contrari, d'una multa, els diners de la qual eren "aplicadors a la dita confraria". Fins i tot en alguns gremis era punit aquell que arribava a la reunió amb mitja hora de retard.

 

Els parlament de Sant Josep

El dia de la festivitat del sant Patró tots els mestres es reunien a la casa d'un dels dos procuradors que en aquest dia acabaven el seu mandat, per tal d'elegir els dos nous procuradors.

En un dia com aquest, el gremi venia obligat a demanar la presència dels jurats en aquest acte. Al 1629, i amb caràcter general, el Consell de la vila va posar en vigor una ordinació relacionada amb aquest tema.

De fet, ja era costum de la vila d'assistir els jurats i el batlle a les reunions gremials, on, a més, tenien el dret de vot.

El 1652, però, ens consta que la reunió es va fer a la casa del Consell. En aquesta ocasió l'assistència dels confrares devia ser veritablement massiva: es van ajuntar allí ni més ni menys que setze mestres de cases.

El consell gremial prenia les seves decisions per majoria, també ho feia així a l'hora d'elegir els nous oficis i cal suposar que les persones que sortien elegides no podien renunciar als seus càrrecs, car, en cas contrari, eren punits econòmicament.

Una vegada feta l'elecció, els confrares desitjaven als nous governants gremials la millor sort en la seva nova tasca.

Aquest dia era el moment més adequat per plantejar i resoldre tots aquells problemes que tenia aleshores el gremi o bé, en concret, algun dels mestres. En cada reunió es devien proposar un seguit de temes que devien ser tractats i resolts de manera adient.

I també els actes de caritat podien tenir cabuda en aquestes reunions. Coneixem, en aquest aspecte, els cas del 1631: van ser donats, en concepte de caritat, setze pams de teixit de lli per tal de fer-ne una mortalla.

Si aquesta reunió no es podia celebrar el mateix dia de Sant Josep, era traslladada automàticament al primer diumenge vinent.

 

Els diversos oficis gremials

Normalment, després de l'elecció dels procuradors, hom acostumava a elegir els altres càrrecs o "oficis" gremials. El gremi, a més, havia de disposar d'altres càrrecs, que eren els següents: els procuradors, el clavari, els veedors, els sagristans, els oïdors de comptes, l'escrivà i també d'altres de caire més o menys eventual, com, posem per cas, el banderer.

Els procuradors -en nombre de dos-, tal com ja hem vist, eren les autoritats màximes del gremi. Ells convocaven i presidien les seves reunions. També presidien tots els altres actes de la vida corporativa, tant els solemnes com els piadosos.

Però és que, a més, els nostres procuradors van exercir d'altres funcions tot suplint alguns dels càrrecs que abans amb caràcter general hem assenyalat.

Així, sembla que, durant aquesta època, el gremi no va disposar de la figura del clavari, la missió del qual era coberta pels procuradors.

Les ordinacions de l'any 1579 feien recaure la responsabilitat de la clavaria a mans d'un dels procuradors. Més tard eren dos procuradors, i no pas un de sol, els que tenien cura d'aquesta qüestió.

A principis del segle XVIII ja trobem la figura del clavari ben diferenciada dels procuradors.

També és possible que als mateixos procuradors els fos atribuït el càrrec de "sagristans" perquè les citades ordinacions, quan es refereixen al vessant religiós de la confraria, també parlen de procuradors i no pas de sagristans.

Els sagristans, també en nombre de dos, eren els encarregats del manteniment del culte al patró de la confraria, és a dir, els que tenien cura de l'altar i capella de Sant Josep, així com de l'administració de la cera.

Pel que fa a la seva comptabilitat, els gremis acostumaven a disposar d'oïdors de comptes, que eren uns personatges que tenien cura de la revisió dels comptes que els clavaris presentaven al final del corresponent exercici.

Dels veedors, en llenguatge actual en diríem "inspectors". La seva tasca consistia a anar visitant els obradors i els diferents indrets on es fessin obres, i en cas de frau (per obres mal fetes, per treballar fora d'hores, per treballar d'amagat...), ho denunciaven als procuradors, els quals aleshores punien econòmicament l'infractor, que es veia obligat a satisfer la pena imposada, car, en cas contrari, podia ser expulsat del gremi, la qual cosa aleshores significava la total impossibilitat de seguir exercint el seu ofici dins la població.

Els veedors, doncs, conformaven un dels controls de què disposava el gremi per garantir la qualitat del treball dels mestres de cases i, a la vegada, per protegir els seus propis interessos davant d'una competència il·legítima. L'altre mecanisme de control gremial eren els exàmens.

Altres càrrecs gremials eren el d'escrivà (que tenia cura de passar les actes dels parlaments i de tota la paperassa que el gremi pogués generar) i també el banderer, que era la persona que portava la bandera del gremi a les processons.

Probablement, i de manera més circumstancial, el gremi devia poder comptar amb d'altres oficis.

 

Els parlaments de comptes

La segona reunió anual -dedicada a la comptabilitat- es feia, segons hem dit, a l'estiu o bé a la tardor i sense una data fixa.

Les ordinacions gremials deien que aquest parlament s'havia de celebrar, obligatòriament, dintre del mes següent a l'elecció dels nous procuradors, és a dir, no pas més tard del 19 d'abril, la qual cosa rarament es complia.

En aquests parlaments, i davant la presència de la major part dels mestres, els procuradors de l'any anterior rendien comptes de la seva gestió als procuradors nous.

Els comptes es presentaven en dues llistes separades, una de "dades" i l'altra de "rebudes". Una vegada verificats tots els comptes i, cal suposar-ho, justificades totes les partides que figuraven a les dues llistes, els procuradors vells havien de lliurar als nous l'import del saldo resultant, quantitat que havien de sumar al capítol d'ingressos del nou exercici. Això, és clar, en cas de ser saldo positiu.

Ens cal preguntar, però, d'on sortien els diners que fornien la hisenda gremial, així com a on anaven a parar finalment, però, això, no se'ns especifica a les actes. De tota manera podem assenyalar que, pel que fa a les "rebudes", les fons d'ingressos eren, bàsicament, les següents:

     · Les quotes anuals dels agremiats
     · Les quotes en concepte d'ingrés dels nous agremiats
     · Els exàmens
     · Les penes imposades a causa de les infraccions comeses pels agremiats

Tots els agremiats, o confrares, tenien l'obligació de pagar anualment -el dia del patró- als procuradors la quota assenyalada pel gremi (que podia variar segons si eren confrares "forçats" o bé de "gràcia"). En cas de faltar a aquesta obligació, hom s'arriscava a perdre la feina.

Així mateix, calia pagar una certa quantitat al gremi, en concepte d'ingrés, per part de tots aquells paletes, fossin fadrins o mestres, que vinguessin a establir-se a Reus. També en el cas dels exàmens, els fadrins que volien accedir al mestratge, havien de pagar una certa quantitat (que va arribar a ser ben alta). Aquesta quota no era sempre igual, sinó que podia variar segons si el fadrí era fill d'un mestre de cases o no.

Finalment, les penes. Eren sempre causades per infraccions comeses pels confrares i podien tenir diversos orígens: per frau laboral, per manca d'assistència, etc.

La recaptació d'aquest darrer tipus d'ingrés sembla que s'acostumava a fer pel sistema d'arrendament, és a dir, hom calculava l'import de les penes i aleshores cercava una persona -l'arrendador- que li lliurés per avançat aquests diners. A partir d'aquell moment l'arrendador tenia cura de cobrar totes les penes, car, en cas contrari, no podria compensar mai la despesa que havia fet. Al cap de l'any, sempre acostumava a treure's un bon benefici.

Pel que fa a les "dades", cal sumar-hi les partides que fan referència al culte de Sant Josep i al manteniment de la seva capella a Sant Pere, les festes patronals, les obres piadoses, les qüestions mutuals, els salaris...

És ben possible que, en acabar aquest parlament, s'acostumés a fer un refresc.

 

 

L'organització de l'ofici

L'organització de l'ofici era formada per una estructura de tipus varietal, amb tres esglaons o graus jeràrquics perfectament delimitats: al cap d'aquesta escala hi havia el mestre (que podia tenir "botiga" oberta -és a dir, ser empresari- i ostentar qualsevol càrrec gremial, així com també municipal); el seguia el fadrí (que era aquell que ja havia passat l'aprenentatge -l'oficial-); i finalment, a l'esglaó més baix hi havia l'aprenent (a més, és clar, i fora de l'escala de l'ofici, hi havia també el manobre).

 

Els aprenents

L'entrada a l'ofici era l'aprenentatge. Els nois que el volien seguir arribaven als obradors dels mestres procedents no solament de la pròpia població, sinó molt sovint de diversos pobles de la comarca i àdhuc mes enllà, de tota l'àrea d'influència econòmica de Reus. En general provenien de famílies pageses, normalment humils, que veien en l'aprenentatge dels diversos oficis el millor camí per assegurar una vida digna per als seus fills; però tampoc no mancaven els que eren fills de mestres d'un ofici o altre.

S'entrava a l'aprenentatge mitjançant la signatura d'un acord entre els pares o tutors del noi i el mestre: eren les actes d'ajustament o d'afirmació, fetes per mitjà d'escriptura pública.

A partir d'aquest moment, i per al període de temps que s'estipulava, -que podia ser de quatre o cinc anys-, el noi passava a viure i a treballar a la casa del mestre. La seva feina constava de tasques tant a l'obrador com dins la mateixa casa en labors domèstiques (les actes d'afirmació acostumaven a assenyalar que l'aprenent havia de fer tot allò que li fos manat, sempre que fos honest).

A canvi, els mestres es comprometien a mantenir-lo i vestir-lo durant tot aquest temps i, una vegada acomplert, l'acostumaven a retribuir amb alguna quantitat.

Pel que fa a l'edat, es pot dir que, en general, es començava l'aprenentatge a partir dels dotze o tretze anys, mentre que al nostre gremi, sembla que, per la duresa de l'ofici, acostumaven de començar amb més edat, als quinze o més anys.

L'aprenent venia obligat a complir els anys estipulats amb el mestre, car, en cas contrari, no podia passar a fer d'aprenent d'un altre mestre de la vila ni molt menys a treballar de fadrí. Fins i tot, les ordinacions gremials estipulen que el mestre havia d'estar content de l'aprenent. Calia ser un bon coneixedor de l'ofici per poder assolir el grau de fadrí. Cal entendre dita mesura com un control més del Gremi per garantir el bon fer dels seus membres.

Els nois que eren fills d'un mestre de cases sovint eren enviats a fer l'aprenentatge al taller d'un altre mestre i, de vegades, a Barcelona per ser aquest l'indret més adient per millorar els coneixements de l'ofici i "estar al dia" quant a criteris, tècniques i estils de l'art de la construcció.

 

Els fadrins

El segon esglaó dins l'estructura gremial era el fadrí o jove (l'oficial).

Només s'arribava a aquest nivell després d'haver complert satisfactòriament el temps de l'aprenentatge. A partir d'aquest moment el fadrí quedava en llibertat d'anar a cercar feina a l'obrador de qualsevol mestre. Si el mestre i el fadrí estaven mútuament contents de l'època d'aprenentatge i aquell podia donar-li feina com a fadrí, el lògic seria que aquest seguís treballant en aquest mateix obrador, tret, és clar, dels casos de fill de mestres, car aleshores aquest tornava al seu poble d'origen per treballar a l'obrador familiar.

No sempre podia ser que un mestre pogués donar feina al seu antic aprenent i, aleshores, aquest, acomiadat, havia d'anar a cercar-la per si mateix. De no trobar-la, l'hauria d'anar a cercar en altres llocs de la comarca o del país.

Per poder cercar feina per la vila, calia, primerament, que el fadrí s'agremiés, pagant al gremi un ral en concepte d'inscripció. Després ja podia recórrer els diversos obradors de la vila i, una vegada amb treball i mentre durés la seva condició de fadrí, havia de pagar un sou en concepte de quota anual.

El nombre de fadrins que podien treballar amb un sol mestre, és clar, podia variar segons la potencialitat econòmica d'aquest.

El gremi podia controlar el nombre de fadrins i aprenents que tenia cada mestre.

La duració que podia tenir la condició de fadrí era força irregular, ja que només se'n podia sortir accedint al grau superior, al mestratge, per mitjà d'un difícil i rigorós examen: n'hi havia que aviat podien passar a mestres, d'altres podien tardar molts anys i, fins i tot, hi havia qui no arribava a aconseguir-ho mai. Aquesta era una qüestió en la qual no jugava només la capacitat sinó també els recursos econòmics de cadascú i la sort, entre d'altres factors possibles.

 

Els exàmens

El fadrí que volia ser mestre havia de superar un dificultós examen.

La cosa anava, més o menys, així: primerament el fadrí comunicava al Gremi el seu desig de millora i sol·licitava d'ésser examinat.

Aleshores, el gremi, si admetia la sol·licitud, proposava a l'aspirant la realització d'un treball entre tres -l'obra mestra- i li comunicava el dia i l'hora de la prova.

El fadrí havia de saber trobar la solució pràctica més adient.

Arribat el dia que havia estat assenyalat, es realitzava l'acte a la casa d'un dels procuradors.

Primerament es constituïa el tribunal, que era presidit pels dos procuradors i format per dos mestres -els examinadors- elegits a l'efecte. A més, també hi podien assistir tots els mestres del gremi.

A continuació l'aspirant al mestratge entrava a la Sala del Tribunal i presentava el seu treball, que era examinat amb tot detall per aquest tribunal. L'aspirant havia d'exposar l'execució del seu treball així com també de contestar a totes les preguntes de tipus tècnic que li fossin formulades.

Després, sortia de la Sala perquè el Tribunal pogués deliberar. Encara que el fadrí no pogués participar en aquesta part de l'examen, a la Sala no quedava pas desprotegit, car allí hi havia sempre el seu "padrí", és a dir, un mestre que defensava la capacitat professional del fadrí examinat i que vetllava pels seus interessos.

Si l'examinat era trobat "passador" se l'acceptava per a mestre. Aleshores aquest havia de jurar, davant el tribunal i els mestres congregats, que actuaria lleialment i sense frau ni engany a ningú, i que observaria les ordinacions gremials.

A partir d'aquest moment, el novell mestre passava a gaudir de tots els avantatges corporatius i socials que comportava el mestratge, així com també de les seves obligacions.

Hi havia confraries que, el nou mestre, després de l'examen havia de pagar un "agasajo" a tots els presents.

Finalment, el nou mestre pagava la quota de l'examen. A partir d'ara ja podia exercir el seu ofici a la vila.

Però no pas tots els fadrins rebien el mateix tracte a l'hora de realitzar l'examen, ja que els que eren fills d'un mestre gaudien de més facilitats, de tots tipus, que no pas els que no ho eren.

Finalment, indicarem que les facilitats donades pel gremi als fills de mestres, encaminades a la continuïtat d'un obrador, no podien ser millors. Així, quan un mestre moria i els seus fills volien continuar l'ofici, el gremi els concedia un any de temps per examinar-se, podent, durant aquest espai de temps, tenir l'obrador obert i treballar, igualment com si el pare encara fos viu.

No cal ni dir que totes aquestes mesures clarament discriminatòries tenien una finalitat concreta, és a dir, evitar que en un poble hi hagués un excessiu nombre de mestres, o si es vol, que en un poble no hi hagués més mestres que els necessaris per a la feina en potència. D'aquesta manera, el gremi protegia els interessos dels seus agremiats i assegurava la continuïtat dels obradors existents.

 

Els mestres

El tercer i darrer graó de l'escala laboral era el mestre, nivell al qual només es podia arribar, tal com hem vist, per mitjà de l'examen. El mestre és l'empresari, l'únic que podia tenir botiga oberta, donar feina a manobres, aprenents i fadrins i, en alguns oficis, podia tenir el seu propi senyal (o marca d'obrador).

Donades les característiques de l'ofici, és clar que en el nostre cas no podien tenir senyal. Això no vol dir pas, però, que els mestres de cases gaudissin de menys privilegis, respecte a les altres categories, que els mestres dels altres oficis.

Dins l'ofici, no solament hi havia una distinció en categories professionals, sinó que també hi havia una divisió en la feina: les més importants restaven exclusivament en mans del mestre.

 

 

Les relacions entre el gremi i el municipi

Ja hem vist més amunt l'acció de tutela i control que el municipi exercia sobre els gremis quan els obligava, a l'hora de llurs eleccions, a comptar amb la presència del batlle i els jurats.

Però cal dir que aquesta relació de control no era pas unilateral, sinó més bé tot el contrari, ja que el municipi, de fet, era governat pels gremis.

La majoria dels membres del Consell, els mateixos jurats, eren gent d'ofici (entre els quals no van mancar pas els nostres mestres de cases).

Així, es pot ben bé afirmar que, durant aquesta època, els segles XVII i XVIII, la identificació dels gremis amb el municipi havia de ser absoluta i que, no és gens d'estranyar que el municipi tingués una activa participació en la vida gremial, la qual cosa feia des de l'autoritat i tenia, entre d'altres de possibles, les següents facultats:

     · Aprovar les ordinacions gremials.
     · Controlar les seves eleccions.
     · Dirigir els gremis en cas de dificultats internes.
     · Arbitrar i resoldre les controvèrsies suscitades entre els gremis, o bé entre els membres d'un mateix gremi.
     · Garantir l'execució de les penes imposades pels gremis.
     · Donar o negar l'autorització per a l'establiment a la vila de nous mestres.
     · Legislar en la qüestió de preus i salaris.

Totes aquestes funcions del municipi, no caldria ni dir-ho, estaven totalment encaminades no solament al bon govern de la vila, sinó també a garantir el perfecte funcionament d'aquell sistema gremial.

 

Les ordinacions gremials

Entre les competències de què gaudia l'antic consell municipal comptava la facultat de legislar en tots aquells aspectes que afectaven la vila.

El Consell, a poc a poc, anava creant el seu propi codi legal -era l'anomenat dret consuetudinari o dret creat pel costum.

Dintre d'aquesta facultat legal ocupaven un espai força important tots aquells aspectes relacionats amb la vida gremial.

Pel que fa en concret a les ordinacions dels gremis, el municipi -segons deien al segle XVIII-, tenia el dret de fer i desfer dins els gremis des de temps immemorials. De fet, el dret imposat pel costum venia a donar a la vila la facultat d'aprovar, revocar i, fins i tot, d'interpretar les ordinacions gremials.

La mecànica que se seguia per a l'aprovació d'unes ordinacions -o estatuts- gremials eren: el gremi feia les ordinacions tal com creia adients i, a continuació, les portava al Consell per a la seva aprovació. Una vegada aprovades, havien de ser signades pel senyor o bé en nom seu el batlle, per tal d'adquirir un valor legal.

Aquesta mecànica era també seguida quan els gremis volien posar en vigor una determinada ordinació. El consell, en nom de la senyoria, l'acceptava o no.

 

Les Ordinacions del 1579

Les primeres ordinacions conegudes del nostre gremi són les ja citades de l'any 1544 a la confraria de Sant Sebastià. No en coneixem, però el contingut.

En crear-se, després, el 1579, la confraria de Sant Josep, van fer uns nous estatuts. I aquests sí que ens han arribat íntegres fins a nosaltres. Són les úniques que se'ns han conservat, car tampoc pels temps posteriors, tot i tenir conegudes diverses notícies sobre adobs i reestructuracions de les ordinacions, no coneixem cap altre text.

Seguint la mecànica assenyalada, el gremi va presentar les esmentades ordinacions el 5 de maig de l'any esmentat.

No contenint "cap perjudici", el Consell les va aprovar i, finalment, van ser signades pel batlle, en nom del capítol de la Seu de Tarragona, el dia 31 de maig. També van ser signades per Jaume Reig, vicari general i oficial de l'arquebisbe.

 

L'establiment de nous mestres

Fins a les primeries del segle XVI, perquè un mestre foraster pogués exercir el seu art a la vila, calia que, a més de complir aquells requisits assenyalats pel gremi, el municipi li donés el corresponent permís per poder-s'hi establir.

Així, al mestre que volia establir-se a Reus, li calia primerament presentar-se al Consell de la vila per sol·licitar la deguda autorització.

Normalment, el nou vingut intentava gaudir d'algun avantatge fiscal o bé de serveis (que el municipi li pagués les despeses ocasionades pel trasllat de les seves eines o bé mercaderies, o bé ésser deslliurat per un determinat període de temps d'algunes servituds econòmiques o de serveis com, per exemple, no pagar determinats impostos o bé no fer guàrdies a la muralla...).

El Consell, aleshores, actuava segons les necessitats de la vila: si el mestre sol·licitant podia fer falta a la vila, el Consell li concedia la franquesa que aquell demanava (o bé les que considerés oportunes, segons l'època). En cas contrari, no li era concedida cap franquesa, encara que normalment se l'acceptava.

La vila posava molt d'interès a obtenir la informació suficient sobre qui és aquest mestre i quina és la seva feina dins l'ofici, abans de donar-li una resposta en ferm. El consell protegia d'aquesta manera no solament els interessos generals de la població, sinó també els del gremi.

Més endavant, però, una vegada es va normalitzar la pràctica dels exàmens per tal d'accedir al mestratge i poder tenir "botiga" oberta, ja no n'hi havia prou amb el vist-i-plau del Consell, sinó que calia passar també els exàmens.

Abans, els nouvinguts demanaven franquesa i ara, en canvi, demanen que se'ls excusi dels exàmens. Els gremis, amb el pas dels temps, anaren tancant-se en si mateixos i va arribar un moment en què resultava impossible que un mestre foraster pogués arribar a treballar mai a la vila, tal com sembla que passava, com a mínim, a la segona meitat del segle XVIII.

 

Els salaris

Entre les facultats legislatives del Consell hi havia la de regular dins la vila els preus i els salaris. El que el municipi pretenia era que les coses fossin pagades al seu just preu. Així, doncs, assenyalava clarament allò que, en les dues modalitats possibles, podia guanyar cada dia un mestre de cases, i no podia demanar més, sota pena; i encara més: tampoc l'amo no el podia pagar més del que assenyalava la llei, també sota pena. El municipi sortia així al pas de possibles irregularitats -diguem-ne guanys il·legítims- que en un altre cas es podien haver produït.

Hi havia la possibilitat de contractar, a la vegada, diversos mestres (la qual cosa sembla que era freqüent quan els treballs eren importants)

 

Els permisos d'obres

Abans, com ara, per poder obrar feia falta un permís d'obres del municipi.

El procediment que aleshores se seguia venia a ser el següent: quan un veí demanava el permís per obrar, la seva proposta era portada a discutir al Consell, on es determinava que un dels jurats, acompanyat d'alguns prohoms (potser representats del gremi) havien d'anar a comprovar la viabilitat de les obres i si es podien fer sense cap perill, ja fos per a la casa a obrar, ja fos per a les del veïnat. De complir-se aquests requisits, el municipi li donava el corresponent permís.

De tota manera, cal observar també que molt sovint els permisos es donaven d'una manera condicional. És a dir, les obres només es podien fer si s'ajustaven al que deia la vila.

De vegades, quan per raons de bé comú (sanitàries, per exemple), no convenien unes obres, el municipi no les autoritzava.

Finalment, assenyalem també que, en ocasions, la vila va manar desfer algunes obres que, a més de ser il·legals -per haver-se fet sense el corresponent permís- constituïen un perill evident per a la població.

 

Les ordinacions urbanes

Pel que fa a les ordinacions aprovades del Consell que fan referència a l'urbanisme, també en coneixem algunes, conservades al Llibre de la Cadena, i que afecten tots els àmbits de la construcció: muralles, valls, clavegueres, recs, carrers, places...

Davant la situació de trobar-se amb diferents materials pels carrers i, segons sembla, algunes cases que amenaçaven ruïna, es va ordenar que cada any, el batlle, els jurats, els mostassafs i l'escrivà de la cort, inspeccionessin tot el nucli urbà i el terme a fi de fer enderrocar totes les obres que fossin perilloses i "deshonestes".

Una tal inspecció, però, no s'havia de fer per sorpresa, sinó, més bé tot al contrari, per tal que els veïns poguessin evitar la pena que seria imposada a tots els infractors. I així, vuit dies abans de la inspecció, el pregoner ho feia saber.

Pel que fa als mestres de cases, aquesta ordinació no els devia pas afectar quant a llur feina, ja que, si els calia, podien utilitzar el carrer per deixar els materials.

En alguna ocasió, però, per defensar els drets i la seguretat del veïnat, el Consell va redactar ordinacions que, d'alguna manera, limitaven la llibertat d'acció dels mestres de cases.

 

L'obrer

El municipi disposava d'un funcionari que, per la seva activitat, havia d'estar força relacionat amb la vida diària del nostre gremi: era l'obrer.

L'obrer era el funcionari encarregat de tenir cura de les obres, fossin públiques o privades, i concreta que la seva jurisdicció sobre les obres públiques en una especial vigilància i conservació de les places, carrer i clavegueres.

Pel que fa a les seves funcions, l'obrer tenia cura de les obres de construcció i conservació de la muralla.

Com tots els altres càrrecs públics, l'obrer era elegit anualment. Després del 1714 es va anomenar mestre de cases, i ja al segle XIX, arquitecte municipal.

Després del Decret de Nova Planta, l'obrer va perdre les atribucions polítiques i jurídiques que també devia tenir i va restar únicament amb les purament administratives.

 

 

La confraria

Encara que fins molt ben entrat el segle XVIII el mot "confraria" va ser sinònim de "gremi", tothom va distingir sempre entre "ofici" i "confraria".

La confraria resultava ser un monopoli professional controlat pels mestres, un organisme d'administració i de defensa de l'ofici i, a la vegada, en el vessant religiós, una associació oberta on hi havia, certament, tots els fadrins i mestres de l'ofici (o oficis en el nostre cas), però on també hi podia haver totes aquelles persones, que, per la seva devoció al Sant Patró, hi volguessin pertànyer.

Algunes de les obligacions religioses dels confrares eren: assistir a la missa de la vigília de Sant Josep, la missa del mateix dia i el dia de l'ofici per a la memòria dels confrares traspassats.

També els era obligada l'assistència als actes piadosos, com podien ser els enterraments i les processons, tant les gremials com les generals.

 

Les processons

La confraria de Sant Josep va participar sempre en les processons reusenques, tant en les de Setmana Santa com en les del Corpus i Sant Pere, actes als quals assistien en corporació i precedits sempre per la seva bandera gremial.

Pel que fa a les processons de Setmana Santa, a finals del segle XVII devien portar un pas que representava la fugida a Egipte de Jesús, Maria i Josep, o almenys, la confraria es va oferir per bastir-lo i portar-lo.

La confraria de Sant Josep es va ajuntar amb la germandat del misteri de Nostra Senyora dels Dolors. Aquest pas el van portar casi dues centúries, car encara a la segona meitat del segle XIX, els confrares de Sant Josep seguien portant la Verge dels Dolors.

Al segle XX, i fins l'adveniment de la segona república, els confrares paletes i fusters seguien sortint el Divendres Sant amb el seu pas tant a la processó matinal del Via Crucis com a la del vespre, la del Sant Enterrament.

A les processons del Corpus i de Sant Pere, sembla que les confraries desfilaven per estricte ordre d'importància, la qual cosa devia motivar ben sovint picabaralles entre les diverses confraries per tal de poder desfilar en lloc preeminent.

Al 1640 van ser els jurats i el prior els qui, per mitjà d'una ordinació, van establir un ordre.

 

El ball de valencians

Els antics gremis acostumaven a tenir tots un "ball" com a propi, amb el qual participaven a les processons i a altres actes solemnes.

El 1792, ens consta que el nostre gremi, portava un ball amb motiu del trasllat de la Mare de Déu de Misericòrdia. En aquella ocasió els paletes portaven tres balls de valencians.

Les poques dades que es tenen permeten afirmar amb seguretat que el ball de valencians era el propi del nostre gremi. Els gremis acostumaven a sortir sempre amb un mateix ball.

El ball dels valencians es una dansa popular considerada com a precedent dels actuals castells pel fet que els balladors, després de realitzar una sèrie de figures de dansa, tot saltant, acompanyats rítmicament del so dels picarols que portaven a les cames, o fent figures amb l'ajut dels mocadors que portaven lligats al cos, construïen una mena de castell o torreta, enfilant-se els uns sobre els altres a la darrera part del ball. La dansa anava acompanyada pel so de la dolçaina o gralla, i el tabal.

 

L'altar de la confraria

El primer altar que va tenir la confraria a l'església de Sant Pere era ubicat al presbiteri, en una capella situada immediatament al costat de la que ocupa actualment l'altar major, és a dir, en una de les capelles on hi ha avui les imatges de Sant Jaume i Sant Andreu. Després, la confraria va demanar que se'ls concedís la capella de Sant Pere "Lo vell". El primer retaule que hi va haver en aquesta capella va ser l'anomenat "Sant Pere Lo vell". El retaule de Sant Pere que havia estat construït el 1381 i que va presidir l'altar major de l'església romànica reusenca i, provisionalment, la nova, d'estil gòtic, fins que es va construir el nou retaule i va fer cap a aquesta capella.

Aquest retaule va presidir l'altar fins que, al 1597, la confraria de Sant Josep va encarregar-ne un de nou que va ser construït pel Sr. Bernat Vidal, el qual va cobrar 90 lliures per aquest treball.

A principis del segle XVIII, els confrares van decidir de fer un nou retaule, i el van encarregar a l'escultor Pere Costa, que va cobrar cinc-centes seixanta lliures. Aquest retaule es devia col·locar al 1717 i va ser conservat a la Prioral fins que al 1936 va ser desfet.

 

 

El gremi del segleXVI al XX: Cinc segles d'història

A mitjan segle XVI, Reus ja comptava almenys amb uns dos mil set-cents veïns.

Un augment demogràfic com aquest havia de comportar un ràpid creixement del nombre de botiguers, però, sobretot, d'artesans i d'obradors.

El sector de la construcció també estava en uns moments d'expansió. És una època que cal urbanitzar moltes zones de la vila, obrir nous carrers i nous portals a la muralla on es pogués circular lliurement i s'amplia l'empenta econòmica dels grups industrials més dinàmics, el creixement dels quals comporta el creixement de la totalitat de la població, un contingent humà de dia en dia més important que necessita nous habitatges. Els mestres de cases també creixen tot ajudant a crear la infrastructura necessària perquè la vila absorbís aquest creixement, que, a la vegada, el nostre gremi, en alguna mesura, també fomenta i absorbeix, perquè cal pensar que bona part de la mà d'obra no especialitzada que arribava per establir-se a la vila havia de raure a les files dels manobres de la construcció.

 

La fàbrica de l'església de Sant Pere

L'obra més important que mai hi ha hagut a Reus és la fàbrica de l'església Prioral, que va ser bastida, íntegrament, durant el segle XVI. No va ser una obra dirigida per mestres reusencs, però sembla que, per a molts d'ells, Sant Pere havia de ser l'obra que va ocupar la seva vida, ja que va ser començada l'any 1512 i no va ser acabada fins al 1601.

La majoria dels mestres reusencs que hi van treballar són persones anònimes, però hi ha el nom de dos mestres claus: Juan Pallarès i el seu fill Juan.

Els mestres de cases van saber aprofitar l'avinentesa que eren ells mateixos els constructors de l'església i així havien de ser dels primers a obtenir una capella pròpia, i a més, en un lloc preferent del temple: al presbiteri.

 

La separació dels mestres de cases dels fusters

Durant el segle XVI l'augment humà havia de ser més o menys continuat, però a finals d'aquest segle i a principis del XVIII, s'havia de produir una immigració molt intensa que portaria la vila als cinc mil habitants i potser, fins i tot, més.

Si més no, aquest "poble tan gran" havia de portar també en un gran moment el sector de la construcció i va tenir alguna cosa a veure amb la crisi que provocà, tot just entrat el nou segle, el trencament de la confraria, que comportà la separació dels mestres de cases dels fusters.

El 1596, es va celebrar el segon examen conegut i, va ser aquest dia, l'últim que paletes i fusters hi assistien junts.

Al març del 1602, els mestres de cases van demanar al Consell que els donés un lloc a l'altar per tal de fundar allí una nova confraria. El Consell ho va acceptar i, a finals d'abril, els nostres mestres ja es devien instal·lar a la nova capella. En aquest moment, en tenir cada ofici la seva confraria, la separació és ja total.

 

Els anys de separació

Als primers anys del segle XVII hi ha a l'ofici una gran activitat. S'enceta el segle amb les obres de la casa de la vila que al 1620 encara no estaven enllestides. Hi havia també les obres de Misericòrdia, del Roser, les de Sant Pere... Es fan també obres de manteniment i algunes innovacions com la instal·lació d'un balcó de ferro.

El 1605, es va començar una nova via comercial: la carretera de l'Urgell, vers Lleida, que va servir per donar una empenta econòmica a la vila, cercant l'obertura d'un mercat més ampli pels productes reusencs. Eren els moments de màxima expansió de l'època.

Tot i la gran activitat registrada, no coneixem d'aquests anys cap dels exàmens de passantia que es devien fer.

 

La guerra dels segadors

Els efectes d'aquesta guerra es van deixar sentir molt aviat als pobles del camp, i foren les viles de Cambrils i de Reus les que en van sortir més mal parades.

Reus, pels efectes de la guerra a mig termini, amb les continuades ocupacions de la vila per part de les tropes espanyoles i franceses que van fer tan de mal com van voler.

Hom diu que, en aquest moment, Reus havia perdut sis-centes famílies.

No cal dir que aquesta situació va afectar també al nostre gremi, ja que als primers temps de la guerra molts mestres van fugir o morir. A Reus, només van quedar dos mestres de cases i tres agremiats, encara que no havien passat l'examen.

Aquest nombre tan reduït de mestres, sumat a les moltes dificultats de l'època, havia de comportar la manca de reunions, la qual cosa no podia fer més que enredar la situació interna del gremi.

Davant la situació, el municipi va intervenir i va convocar els cinc agremiats a la Casa de la Vila per tal de clarificar els comptes del gremi, que estaven molt endarrerits.

També, a causa de la guerra, van passar alguns anys sense haver-hi exàmens.

 

 

Bibliografia

Llibre:

     · "L'antic Gremi dels mestres de cases" de Ezequiel Gort i Juapere.

 

 

 

 

© Gremi de la Construció del Baix Camp      Carrer Alcalde Joan Bertran, 13-15, baixos 43202 Reus Tel: 977 32 30 13 Fax: 977 33 00 96